• Entrades
  • Març 2015 (1)
  • Gener 2015 (2)
  • Abril 2015 (1)
  • Febrer 2015 (1)
  • Febrer 2016 (1)
  • Juliol 2015 (1)
  • Juny 2015 (1)
  • Novembre 2015 (1)
  • Octubre 2015 (1)

  • Temes
  • Organització Asistencial (6)
  • Recerca (2)
  • Formació (2)
  • Innovació (4)

  • Centres
  • Grup Pere Mata (11)



  • @GrupPereMata a Twitter


    18
    Abr
    2016
     
    Maria Josep Delor. Directora de la Xarxa Social de Salut Mental (XSSM) de la Fundació Pere Mata

    Fa unes setmanes quan m’estava familiaritzant amb el Kerio, vaig descobrir  que quan s’ha de  respondre a una petició de reunió hi ha dos tipus  de resposta: “aceptar”, i dins   “posiblemente”, o “rechazar”. Em va sobtar que “posiblemente” fos una resposta i immediatament vaig visitar el Sr. Google per tal de documentar-me ...Tenia la lleugera sospita de que “posiblemente” i probablement no eren el mateix...

    Diu la Real Acadèmia que possible (del llatí possibilis) és una cosa que pot o no succeir  i probable (del llatí probabilis) que hi ha bones raons per creure que es verificarà o succeirà.
    Amb un exemple pràctic, si volem que ens toqui la loteria i no comprem un número, no hi ha possibilitat de que ens toqui, però si el comprem o en comprem més d’un, tenim una o més probabilitats, en funció dels dècims de loteria que adquirim.

    Tot això em va fer pensar en si nosaltres com a Grup Pere Mata, som una entitat de possibles o de probables. Vosaltres que en penseu?

    Sota el meu punt de vista hauríem de ser una entitat de probables, ja que això voldria dir que les coses que ens proposem poden succeir, o fins i tot, que hi ha probes factibles de que succeiran, es a dir, farem mans i mànigues per tal de que passin.

    Al dia a dia de la nostra feina, fer probables les coses és una qüestió d’actitud de tots i cadascun de nosaltres,per la qual cosa el nostre compromís és fer que passin.

    A Casa Nostra tenim molts actius que fan probables les coses; tenim un bagatge de més de 100 anys d’història, una especialització en Salut Mental i Discapacitat Intel·lectual reconeguda per  molts , i un conjunt de professionals compromesos. Tenim doncs,  totes les eines per fer probables les coses, o quasi totes.

     Si hem estat capaços d’arribar on som i mantenir-ho durant més d’un segle, se’ns pressuposa la capacitat per adequar-nos als temps que corren i fer els canvis necessaris per poder continuar avançant, amb força, amb dedicació i amb compromís. Podem començar amb un petit canvi: eliminar el “posiblemente” de Kerio i substituir-ho per “probablemente”.

    Per cert... no deixeu d’utilitzar el Kerio, és un instrument interessant que fins i tot ens permet diferenciar entre “Cumpleaños “ i” Aniversario”, amb color blau i lila... curiós... dona per una altre blog, probablement ...
     
    COMPARTIR
    05
    Feb
    2016
     
    Neus Cárdenas. Treballadora Social. Villablanca Serveis Assistencials. Professora Associada. Departament d'Antropologia, Filosofia i Treball Social. Universitat Rovira i Virgili.
     
    L’any passat es van aprovar a Catalunya i a l’Estat Espanyol les lleis que regulen el voluntariat.
     
    A Catalunya, la Generalitat té competència exclusiva en aquesta matèria, es va aprovar la Llei 25/2015, del 30 de juliol, del voluntariat i de foment de l’associacionisme amb la clara intenció de promoure la consolidació del model català de voluntariat i adequar-lo a la nova realitat social. La Llei espanyola és la 45/2015, de 14 de octubre, de voluntariado.

    Les dues lleis tenen molts punts en comú. A més de dotar del marc legal bàsic de tots els àmbits on es desenvolupa el voluntariat,  ha hagut interès en definir quines accions es consideren voluntariat i quines són constitutives d’un altra manera de col·laboració i participació.

    Les lleis que  regulaven aquest àmbit eren del segle passat i es feia necessari adaptar el sector a la nova realitat social. El context de crisi en que ens trobem immersos aquests darrers anys ha augmentat considerablement la demanda de participació de la societat en activitats, el que fa imprescindible regular qui és el voluntari i quin és el seu marc d’actuació.

    La llei estatal ha estat valenta i a part  de contemplar altres formes de voluntariat i reconèixer el voluntariat intergeneracional, en el seu article 8 planteja que les entitats de voluntariat han de garantir el dret a la igualtat d’oportunitat i l’accessibilitat universal dels voluntaris grans, amb discapacitat o en situació de dependència, de manera que el puguin exercir, en igualtat de condicions respecte la resta de voluntaris. Concreta més, i estableix que per a la seva incorporació a l’entitat de voluntariat, la informació i formació i les activitats que se’ls encarreguin s’han de portar a terme en formats adequats i d’acord amb les seves capacitats i circumstàncies personals, seguint les pautes marcades pels principis d’accessibilitat i disseny per a tots, de manera que els siguin accessibles, utilitzables i comprensibles.

    Si preguntem als professionals que treballen amb persones amb discapacitat, de ben segur que hi hauria consens: les persones amb discapacitat poden fer accions de voluntariat.

    Partint de la base que TOTS tenim capacitats i discapacitats, si mirem les capacitats de les persones que atenem, veurem que hi ha trets que poden esdevenir punts forts a l’hora de plantejar una acció voluntària de una persona amb discapacitat en una entitat. La sociabilitat, una tendència a la rigidesa  i l’afany per l’ordre poden esdevenir un punt fort a l’hora de plantejar que una persona amb una discapacitat intel·lectual moderada faci, per exemple, de voluntari en una biblioteca pública recollint els llibres que hi ha sobre les taules. Com un altre exemple podríem plantejar que , la força física i la sensibilitat vers les persones grans poden ser un punt fort per acompanyar i fer passejades a persones amb mobilitat reduïda que utilitzen cadires de rodes. En trobaríem d’altres, el que és necessari és canviar la mirada.

    Els beneficis terapèutics d’aquest voluntariat per a les persones amb discapacitat els podem imaginar, l’ampliar la xarxa social, l’augment de l’autoestima, el sentir-se útil, el reconeixement social i el poder fer una tasca de retorn a la societat. Està clar que ha de ser una acció voluntària duta a terme amb suports, tal com estableix el redactat de l’article, duta a terme en un format adequat, garantint accessibilitat, però és un camí que cal emprendre.

    Aquests primers mesos de l’any es fan sessions informatives sobre la llei del voluntariat per tot el territori i el proper mes de maig es celebra el III Congrés Català del Voluntariat que vol assegurar la màxima participació de tots els agents implicats. Esperem que puguin trobar un espai de treball per emmirallar-se en la llei espanyola i obrir la mirada per també, garantir la inclusió efectiva de les persones amb discapacitat en accions de voluntariat.
     
    COMPARTIR
    24
    Nov
    2015
     
     
    Bàrbara Adell Argentó. Supervisora Infermeria Fundació Pere Mata Terres de l’Ebre.
     
    El dia 10 d'octubre es celebra el Dia Mundial de la Salut Mental. Aquest dia ha estat l'escollit per sensibilitzar a la comunitat sobre aquest àmbit de la salut promovent debats oberts sobre temes com els problemes de salut mental, els serveis de salut i la prevenció d'aquestes malalties. A la vegada es planteja com millorar la qualitat de vida i defensar els drets de més de 450 milions de persones que viuen al món amb una malaltia mental.
     
    Els professionals i usuaris de la Fundació Pere Mata Terres de l'Ebre s'han fet ressò d'aquest dia en els últims anys organitzant diferents actes a la comunitat. L’ objectiu proposat és molt clar, sensibilitzar a la comunitat, a cadascun de nosaltres, per ajudar a trencar les barreres que priven a les persones amb malaltia mental dels seus drets i contribuir a la prevenció, identificació i el tractament precoç d'aquelles persones que patiran una malaltia mental.
     
    L'estigma de la malaltia mental ve heretat de segles d'incomprensió, d'una tendència a allunyar el "boig", de crear un mur de silenci al voltant de la persona en lloc d'ajudar-lo des d'una perspectiva de salut i d'integració. Ni el pas del temps, ni els científics, ni la tasca dels professionals, familiars i persones afectades han aconseguit fer desaparèixer l'estigma de la consciència col·lectiva.
     
    Una de les estratègies més eficaces per lluitar contra l'estigma és el contacte directe, i en llocs normalitzats amb les persones que presenten una malaltia mental. El tret de sortida dels actes del Dia Mundial de la Salut Mental va ser a l'any 2010; un seguit d'actes lúdics i informatius van ser l'inici del projecte de sensibilització a les Terres de l'Ebre, així com també experiències en primera persona. Posteriorment i fins l'actualitat, cada any s'ha anat repetint l'experiència intentant arribar cada cop al màxim volum de població, amb xerrades a les biblioteques, exposicions de quadres, repartiment de material relacionat amb aspectes desestigmatitzadors de la salut mental, projectes de sensibilització als instituts, etc. Tot un seguit d'actes dels quals tots nosaltres hem tret profit i han representat una ajuda important per a totes les persones que pateixen una malaltia mental i les seves famílies, contribuint a normalitzar aquells estereotips, prejudicis i falses creences que giren entorn la salut mental.
     
    El present any, del 6 al 8 d'octubre s'han realitzat un seguit d'actes a la biblioteca comarcal Sebastià Joan Arbó d'Amposta; i el dia 10 d'octubre a la biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.
     
    A Amposta es van exposar els treballs realitzats als diferents tallers rehabilitadors de la unitat; i a Tortosa es va fer la projecció del documental "Delirium" de Vicente Rubio, i posterior debat amb diferents mirades de la malaltia mental:  persones afectades, familiars, professionals i públic en general.
     
    Els diferents tallers que van exposar la biblioteca Sebastià Joan Arbó d'Amposta van ser el taller ocupacional ( marqueteria, pirogravat, costura ) i taller d'artteràpia ( exposició d'aquarel·les ) durant els tres dies. Paral·lelament, el dijous 8 d'Octubre es va realitzar l'acte commemoratiu en el qual es va procedir a llegir els contes del taller d'escriptura creativa i a la degustació de pastes típiques de la zona realitzades al taller de cuina.
     
    Aquest any, el punt clau dels actes del Dia Mundial de la Salut Mental a les Terres de l'Ebre, han estat les persones afectades per un problema de salut mental i el seu procés rehabilitador, compartint amb tota la població les seves creacions. Ha estat una experiència molt positiva i  important per al desenvolupament diari, el manteniment de la identitat, l’autoestima i el benestar de totes les persones afectades.
     
    COMPARTIR
    13
    Oct
    2015
     
    Jordi Peris Mingot. Cap de Servei de l’Àrea Comunitària Infantil i Juvenil. Hospital Universitari Institut Pere Mata.

    El dia 10 d’octubre és el Dia Mundial de la Salut Mental, aquest any la ciutat catalana escollida per a la seva celebració ha estat Valls.

    Crear dies internacionals està molt bé per a sensibilitzar i conscienciar a la població en relació a les diferents realitats i problemes que ens envolten. Però no són una finalitat en si mateixos, sinó que han de poder ser els catalitzadors per generar activitats que permetin a la ciutadania i les institucions dotar-los de continguts i avançar. En aquest cas, cal donar visibilitat a la salut mental i garantir els drets de les persones afectades i treballar sobre l’estigma. Però aquest treball no ha de ser sols per disminuir-lo sinó que hem d’evitar que es generi. En aquesta línia es desenvolupa el projecte de Taller de sensibilització contra l’estigma, posat en marxa per la Taula de Salut Mental de Tarragona en els instituts d’educació secundària de la zona.
     
    L’adolescència és una de les etapes principals dins del desenvolupament humà donat que és el període vital on es produeix la transició de la infantesa al món adult. Aquesta transformació es caracteritza per un notable i sobtat desenvolupament en els àmbits biològic, psicològic i social, que provoquen importants canvis en la capacitat de sentir i expressar emocions i en l’autonomia personal.

    Durant l’adolescència es produeix un segon procés d’individualització molt més marcat i més profund que el que s’ha portat a terme durant la infància. Es mobilitzen processos d’exploració i de descobriment d’un món nou, molt més ampli i complex del viscut fins llavors. Progressivament la diferenciació del nucli familiar es fa evident, l’adolescent crea importants vincles emocionals amb amics i amigues i apareixen els sentiments de pertinença a grups aliens a la família. Tot aquest procés possibilita la construcció d’una identitat pròpia amb un sentit de la vida independent i clarament diferenciat del dels seus pares.
     
    Dins d’aquest construcció de la seva identitat, un element important és la formació del sistema de valors i creences que configurarà una part de la seva personalitat i que estructurarà la manera de relacionar-se amb els demés i la manera d’afrontar els reptes vitals en l’etapa adulta.
     
    Tot i que sovint es considera l’adolescència la millor època de la nostra vida, també és veritat que és un període de tensió i conflictes, tant amb els adults com a vegades amb els propis companys i amics. L’adolescent és en essència rebel i transgressor, qüestiona l’estatus existent i vol transformar tot allò que considerà inadequat, aparentment sembla molt fort però darrera en realitat és especialment vulnerable. Els fonaments de la seva personalitat encara no estan consolidats. La protecció i estabilitat que normalment li han proporcionat els seus pares ha disminuït i, en contraposició, apareix el que hom anomena “crisi de l’adolescència”.
     
    Aquests grans canvis biològics i psicològics i l’especial vulnerabilitat de l’adolescència són factors de risc que faciliten que aquest període sigui el moment on s’inicien problemes de salut mental d’especial gravetat. Els problemes relacionats amb la salut mental no són una qüestió aliena als adolescents, estudis europeus senyalen que d’un 15 a 20% d’ells presenten problemes psicològics . Així doncs, la salut mental és un tema molt proper per a ells, doncs un gran nombre de nois i noies, que acudeixen als Instituts, tenen amics i companys que han patit trastorns de la conducta alimentària, depressions, consums de tòxics, ideacions autolítiques, o altres trastorns.
     
    De la mateixa forma que succeeix en el mon dels adults i tot i que els adolescents normalment són més solidaris que els seus progenitors, aquells nois i noies que pateixen problemes de salut mental corren el risc de ser senyalats pels altres. La consideració d’una persona com a “diferent” comporta la seva estigmatització i el força a allunyar-se dels demés, constituint aquest fet un tracte injust que la societat ha de impedir. El rebuig i l’aïllament social, no són en cap cas beneficiosos per ningú, sinó que més aviat actuen com a potents agreujadors del patiment humà.  
     
    Durant el curs escolar 2014-15, la Taula de Salut Mental de Tarragona ha posat en marxa  el projecte Salut, ment i tal, que aprofita i conjuga dos importants factors :
    • Per un costat, l’oportunitat de treballar temes que promoguin un desenvolupament saludable amb nois i noies que desitgen augmentar els seus coneixements, analitzar i canviar el comportament de la societat on viuen, ser solidaris i ajudar als que ho necessiten.
    • I per altre costat, la necessitat de dignificar a les persones que pateixen problemes de salut mental, aconseguint la seva plena integració dins del seu entorn proper i assolint el respecte que tothom mereix.
    Aquest projecte ha consistit en la realització d’uns Tallers de sensibilització contra l’estigma que s’ha efectuat a 9 Instituts del Camp de Tarragona amb la participació de 550 alumnes de 4t d’ESO.
     
    En aquest Tallers, persones afectades de problemes de salut mental han parlat de la seves pròpies experiències amb l’objectiu de promoure un coneixement més real i acurat del que comporta patir aquest tipus de problema de salut i, al mateix temps, contribuir a la lluita contra l’estigma i la discriminació associada a aquesta problemàtica. Aquesta activitat ha comptat amb el suport dels tècnics d'associacions de familiars i usuaris La Muralla, Atafanias, Apyda i Aspercamp de Tarragona, Francesc Tosquelles de Reus i Porta Oberta de Valls i dels tècnics de la Unitat de Rehabilitació Hospitalària de l’Institut Pere Mata.
     
    Enguany repetirem l’experiència. Els objectius que ens vam plantejar al dissenyar l’activitat s’han acomplert. L‘acollida i la participació dels alumnes i professors ha estat formidable. Les enquestes que hem passat al finalitzar el Taller reflecteixen una millor comprensió i acceptació de les malalties mentals. Les persones que han desenvolupat el Taller i que, no s’ha d’oblidar, pateixen rellevants problemes de salut mental, han vist créixer la seva autoestima i s’han sentit partícips d’un important projecte propi.
     
    COMPARTIR
    31
    Jul
    2015
     
    Joan de Pablo Rabassó. Director de Docència i Innovació a l'Hospital Universitari Institut Pere Mata.
     
    L’aplicació de noves tecnologies per facilitar la interacció entre professionals i pacients està portant millores importants a totes les especialitats sanitàries i la salut mental no pot restar indiferent a aquestes innovacions.
     
    La comunicació entre pacient i professional per qualsevol via electrònica (plataformes virtuals, videoconferència, fòrums a internet, correu electrònic o telefonia mòbil) no pot substituir la interacció directa, però pot suposar un complement molt eficient al permetre un important estalvi de temps tant per pacients (estalvi en trasllats, esperes,...) com per professionals (estalvi per evitar visites per consultes menors, o per controls d’analítica o de medicació, estalvi per absentismes en cites que el pacient “oblida”,...).
     
    Essencialment, aquests procediments permeten augmentar el número de contactes entre pacient i professional tot disminuint el número de visites presencials i facilitant  un millor seguiment de tot tipus de problemes de salut.
     
    Les dades publicades, procedents fonamentalment de programes vinculats a l’atenció primària a USA, indiquen que no es produeixen més errors diagnòstics però si alguns problemes com una tendència a la prescripció excessiva d’alguns fàrmacs.
     
    En l’àmbit de la salut mental s’han desenvolupat diverses experiències, destacant les lligades a intervencions psicològiques i a controls farmacològics. Actualment ja existeixen experiències que permeten plantejar quines actuacions podrien oferir millors resultats en els diversos àmbits proporcionant un millor seguiment dels problemes de salut del pacient amb més contactes virtuals i menys visites. 
     
    És el moment de prendre consciència de que la interacció professional – pacient tal com l’hem conegut durant segles, està canviant amb la incorporació de nous procediments de comunicació als que els professionals no podem restar aliens.
     
    En el següent vídeo Joan Escarrabill, metge amb gran expertesa en programes d’atenció al pacient crònic, fa un resum del tema de gran interès.
     
    COMPARTIR
    11
    Jun
    2015

    Neus Cárdenas. Treballadora Social. Villablanca Serveis Assistencials. Professora Associada. Departament d'Antropologia, Filosofia i Treball Social. Universitat Rovira i Virgili.

    Són ben coneguts els greus problemes que tenen les famílies afectades per fer front al cost de la discapacitat i de fet, disposem de dades que ho acrediten. Els ingressos que reben són insuficients per fer front a les despeses ordinàries i en molts casos a les aportacions econòmiques que han de fer per als serveis públics que reben. A principis d’any la Federació d’organitzacions de persones amb discapacitat intel·lectual (FEAPS) va publicar un informe sobre el sobreesforç econòmic que la discapacitat intel·lectual o del desenvolupament ocasiona en la família a Espanya al 2014 que es pot veure a: http://www.feaps.org/actualidad/23_04_09/ultima_hora/sobreesfuerzo_15_04_09.pdf.

    És un informe revelador, amb una aproximació interessant al cost que representa per a les famílies atendre una persona amb discapacitat, i facilita algunes reflexions crítiques sobre aquest tema de gran importància social. La primera crítica és al desenvolupament de la Ley para la promoción de la autonomía personal y atención a las personas en situación de dependencia (LAPAD), popularment anomenada Llei de la dependència i que ha donat una resposta insuficient a les necessitats de promoció de l’autonomia personal de les persones amb discapacitat intel·lectual. Fa 6 anys que va entrar en vigor i no ha arribat ni de bon tros a compensar el sobreesforç econòmic que representa per a les famílies, que l’informe quantifica en 24.237€ anuals de mitjana, per sobre la població sense discapacitat intel·lectual.
     
    La diferència més notable es troba en les persones que viuen en domicilis enfront les que viuen en entorns residencials; tenint que suportar un sobreesforç de 47.129€ els primers i els 10.921€ els segons. Tal com refereix l’informe això duu a plantejar una reflexió entorn del cost de l’atenció a la comunitat i vora la família versus l’atenció residencial.

    Aquest greuge econòmic per a les famílies té un impacte negatiu, doncs incideix en la pèrdua de la seva capacitat adquisitiva i a mig termini en la seva descapitalització. Les necessitats que tenen són les de la majoria de la població, amb l’agreujant que no solament cal cercar els suports adequats, buscar entorns accessibles, adaptats, fer previsió  fins que l’ajut es faci efectiu…sinó que el seu cost és major que per a la població sense discapacitat.
     
    L’estudi posa de manifest la deficient aplicació de la LAPAD, que comparant l’any 2008 i l’any 2014 solament ha compensat un 24% de l’esforç econòmic de les famílies, lluny del que havia de suposar el quart pilar de l’estat del benestar. L’aplicació del copagament que s’ha anat implantant, empitjora aquesta situació i fa més difícil l’accés als serveis o que algunes famílies hi renunciïn.

    A més dels efectes quantificables en euros, cal tenir en consideració les nombroses dificultats d’integració social d’aquestes persones, de les que l’ordenament jurídic se’n va fent ressò en un intent de garantir l’exercici dels seus drets. En el tractat internacional que l’ONU aprova al 2006, la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, i que Espanya ratifica al desembre del 2007, torna a plantejar qüestions que ja va fer la LISMI (“Ley de Integración Social del Minusválido” 1982)  fa més de trenta anys, el que posa de manifest  que queda molta feina per fer.  En conclusió, cal destacar que els canvis  legislatius són fonamentals però que s’han de dur a la pràctica i cal fer una crida a ser efectius per  protegir els drets d’aquest col·lectiu amb especials necessitats.
     
    COMPARTIR
    17
    Abr
    2015
    Judit Torres Cervós, responsable de formació de Pere Mata Social i de la Fundació Pere Mata.
     
    Proporcionar una formació de qualitat per a tots els professionals és un aspecte de capital importància en qualsevol organització al servei de les persones, però no és fàcil proporcionar-la de manera racional i eficaç. Això obliga a replantejar la necessitat de programar una formació cost-efectiva, ajustada a cada perfil professional, amb objectius específics basats en l’adquisició, manteniment i actualització de competències concretes, i més avaluable i transferible al lloc de treball. Des de la nostra entitat, es considera la formació com una inversió que obté els seus fruits amb la consolidació any rere any del projecte formatiu, amb la participació activa  de tothom i amb els millors resultats dels diferents equips de treball. Així doncs, durant el darrer any 2013 i començaments del 2014, l’entitat ha volgut donar un pas més i desenvolupar un projecte per  consolidar  el pla de formació basant-lo en la gestió de les competències professionals.
     
    La gestió per competències abasta les tradicionals àrees de la gestió del talent humà en l’organització: selecció, formació, avaluació i promoció. Quan parlem de “talent” no ens referim exclusivament als professionals  amb funcions directives o amb gran qualificació, en absolut, les empreses les formen persones, i totes des de del personal de base fins l’alt directiu, han i poden aportar la seva part de valor a l’organització, a efectes de que aquesta generi béns o serveis de qualitat.
     
    El projecte s’ha basat en una nova sistemàtica de detecció de necessitats formatives basada en les competències professionals de cada perfil laboral del sector de gent gran del Grup Pere Mata. Amb aquesta eina s’avalua si les persones disposen dels coneixements i de les  destreses i actituds  adients per exercir la seva activitat laboral, resoldre problemes de manera autònoma, activa i crítica i alhora  disposar de la capacitat per col·laborar amb l'entorn laboral i l'organització del treball. Es pretén per tant, que aquesta sistemàtica sigui una eina per detectar necessitats formatives i una eina de millora continua del talent, que repercuteix en un increment del rendiment d'acord amb els objectius assignats per a assolir un grau d'excel·lència en les competències identificades de cada perfil professional.
     
    El projecte ha obligat a re-definir quins són els mínims esperables i desitjables d’adquisició de competències segons les categories professionals, la definició d’aquestes competències i la creació d’una nova metodologia que s’ha estructurat en diferents passos.
     
    En primer lloc, s’han definit els perfils professionals (definint què ha de saber fer i quines actituds i habilitats ha de tenir la persona que ocupa un determinat lloc de treball). A continuació  s’han establert les competències clau per a la institució (competències institucionals, competències directives i competències tècniques) per posteriorment crear un diccionari, explicant el significat i la definició de cada competència a efectes d’utilitzar un llenguatge comú. Posteriorment s’ha dissenyat un qüestionari per a que cada treballador s’autoavaluï i posteriorment respongui al mateix qüestionari el seu superior directe, avaluant també les competències de cada persona.  Una vegada analitzades les dades, s’obtenen els resultats i s’analitzen  les debilitats sorgides en les competències avaluades. El Responsable d’àrea inicia les entrevistes de devolució per tal d’anar contrastant les diferents visions entre la persona i el responsable que l’ha avaluat. S’analitzen les debilitats detectades i s’estableix conjuntament l’eina de millora més adequada per tal de dotar de recursos i resoldre les mancances detectades en l’exercici de la tasca professional.
     
    Cal esmentar  que el passat mes de novembre de 2014 el projecte “Avaluació per competències de l’entitat Fundació Pere Mata i Pere Mata Social” va ser guardonat amb el premi a la INNOVACIÓ EN GESTIÓ 2014 en la modalitat de Gestió de Professionals. Un reconeixement que denota que la Gestió per Competències i la formació continuada ofereix el seu valor, en la maximització del rendiment de treballadors/es aconseguint, al mateix temps, que aquests se sentin valorats, en el sentit més extens, i motivats en el compliment de les seves tasques professionals, unint els interessos de l’entitat amb els seus i afavorint que la millora en les competències, contribueixi a formar a professionals cada vegada més especialitzats i eficaços per donar una atenció de qualitat als usuaris que s’atenen.  
     
    COMPARTIR
    09
    Mar
    2015
    Anna Bové i Susana Santamaria, psicòlogues de l'Hospital Universitari Institut Pere Mata
     
    L’Hospital Universitari Institut Pere Mata va rebre l’encàrrec del Centre de Recursos Pedagògics del Baix Camp de fer un projecte pioner sobre el  benestar emocional dirigit a mestres. L’objectiu proposat era que els participants aprenguessin estratègies per la gestió de les emocions per millorar la pràctica educativa i el seu propi benestar.
     
    Aquest projecte ens va arribar a nosaltres dues per a que el dissenyéssim i el dugéssim a bon port. Varem assumir el repte amb il·lusió però amb cert nerviosisme, per totes les expectatives que hi havien creades per una activitat resultat d’un acord entre les dues institucions. Es va crear un grup de treball conjuntament amb professionals d’Ensenyament, amb la premissa fonamental que la perspectiva que havia de vertebrar els continguts era la “promoció de la salut”, en aquest cas la mental, i allunyar-nos del concepte de “malaltia”. Nosaltres havíem de compaginar el compliment d’aquestes expectatives amb la nostra pròpia manera d’interpretar i de desenvolupar el projecte.
     
    Varem pensar que ens trobàvem davant diversos reptes que havíem de superar. El primer repte era el llenguatge. Com a professionals de la salut mental estem acostumades a utilitzar un vocabulari tècnic que per a nosaltres és molt normal. A vegades però, no ens adonem que per a persones no familiaritzades el seu ús podia crear una certa confusió i ser fins i tot contraproduent. Per tant, si volíem aconseguir els objectius marcats, calia fer un  canvi de llenguatge i parlar de manera planera des de la perspectiva de la prevenció de salut.
     
    El segon repte era la metodologia. Volíem concebre un taller que combinés de manera progressiva la aportació teòrica amb la pràctica i experiencial, que en definitiva és la manera d’aprofundir en la gestió de les emocions. El nom del taller, "Inspira't", també va ser molt buscat i el vam escollir per el doble sentit que suggereix. Per una banda la inspiració com a part de la respiració i la inspiració com a capacitat per trobar noves idees i ser creatiu.
     
    El resultat del taller va ser molt positiu, amb una molt bona acollida per part dels mestres participants que ens ha sorprès molt agradablement i ens ha fet adonar que les activitats preventives de la salut (mental) d’aquest tipus son molt necessàries i útils.
     
    L’èxit del taller ens  va empènyer a fer un segon taller “Inspira’t 2”, més avançat en els seus continguts i en el que hem fet un pas endavant en posar en pràctica de forma intensiva la tècnica de mindfulness amb cinc sessions més íntegrament experiencials. El mindfulness és una tècnica de meditació cada vegada més utilitzada, tant a nivell terapèutic com per millorar la qualitat de vida de les persones. Consisteix en practicar l'atenció plena de forma intencionada i dirigida al moment present amb l’objectiu d’arribar a un major coneixement de nosaltres mateixos, del nostre funcionament i poder gestionar eficaçment les situacions estressants o emocionalment intenses. 
     
    En conjunt, pensem que l’activitat ha estat molt interessant pels participants, tant com experiència d’aplicació professional, com per la vida en general. Els mètodes dissenyats per a la seva avaluació així ens ho indiquen. Hem pogut ser testimonis de com de setmana en setmana els participants incorporen aquestes tècniques que faciliten canvis vitals a diversos nivells, per exemple, hi ha qui ha deixat de fumar. Mica en mica, els mestres van incorporant nous hàbits i estratègies que els ajuden en les seves pròpies vides, i de ben segur aquests canvis també es traslladaran a la seva feina docent.
     
    En definitiva, “Inspira’t” ha estat una experiència molt enriquidora, sorprenent i inspiradora, no només per als mestres sinó també per a nosaltres mateixes. Hem pogut comprovar l'eficàcia de programes com aquest, que amb un baix cost poden arribar a tenir uns alts beneficis tant a nivell personal com professional. Hem pogut veure que aquestes dinàmiques de treball tenen tant bona acollida perquè connecten directament amb necessitats molt bàsiques de les persones. En resum, una gran experiència compartida amb els professionals de l’ensenyament!!

     
    COMPARTIR
    09
    Feb
    2015

    Entrevista a Cristina Sáez, cap de Servei de l’Àrea Comunitària d’Adults de l’Institut Pere Mata.
     
    Quins creus que són els principals reptes per a la salut mental a nivell mundial en aquest moment?

    En aquest món globalitzat, lamentablement, la salut no està globalitzada i encara menys, la salut mental. El gran repte, encara llunyà, seria el que ja assenyala l’OMS en la seva declaració, que l’atenció a la salut i, com no, a la salut mental, fóra un dret de tota persona. Aquest és un repte que els polítics haurien de considerar seriosament per anar avançant en la direcció adequada.

    A un altre nivell, crec que l’alta freqüència amb què les malalties mentals afecten a la població, obligaria a una major dedicació de recursos a la recerca de les causes d’aquestes malalties i dels seus tractaments.  
     
    I pel nostre entorn, quins són els reptes més importants?

    En el nostre entorn immediat, a les nostres comarques, penso que els principals reptes són:
    • Millorar i augmentar la col·laboració entre els professionals de salut mental i la resta d’especialitats, especialment a l’entorn de l’atenció primària.
    • Utilitzar les noves tecnologies per fer possible un seguiment més proper dels problemes de salut mental, especialment de les persones més vulnerables.
    • Desenvolupar intervencions de prevenció i detecció precoç que permetin evitar la cronificació dels problemes de salut.
    Quin paper creus que ha de jugar la recerca en la resposta a aquests reptes?

    Una recerca vinculada amb l’activitat assistencial, en una interacció en la que una es nodreix de l’altra, haurà de donar respostes a les necessitats de les persones. És a dir, ens ha d’ajudar a entendre les causes de les malalties i trobar-ne els millors tractaments.

    Quin paper creus que ha de jugar la participació dels usuaris?

    La participació dels usuaris haurà de ser fonamental per construir models assistencials que responguin millor a les seves necessitats. Aporta un criteri de realitat que acosta la pràctica clínica a les necessites reals i concretes que de vegades els professionals desconeixem o no tenim prou en compte.

    Algun comentari que t’agradaria destacar?

    M’agradaria destacar l’entusiasme que els professionals mostren en la seva dedicació a les persones i que, en un treball compartit amb usuaris i famílies, haurem de fer possible una millora contínua de l’atenció a la salut mental.   
     
    COMPARTIR
    20
    Ene
    2015


    Iniciamos las entradas al Blog del Grup Pere Mata con una entrevista a José Franco, psiquiatra e investigador del Hospital Universitario Institut Pere Mata

    Un grupo de investigadores del Hospital Universitario Institut Pere Mata habéis publicado un artículo sobre el delirium, pero, ¿qué es el delirium? ¿a quién afecta este trastorno?

    El delirium es un trastorno del funcionamiento del cerebro que altera la conciencia y diversas funciones mentales. Se presenta cuando una persona tiene un problema de salud que de alguna manera afecta al funcionamiento cerebral.
     
    Afecta especialmente a las personas mayores cuando sufren trastornos como una fractura de cadera o una infección, aunque en algunos casos puede afectar a personas más jóvenes con enfermedades graves. Las personas que sufren cualquier tipo de demencia presentan delirium con especial facilidad. Suele  presentarse durante estancias en el  hospital pero también puede aparecer en el domicilio, por ejemplo desencadenado por una gripe o una infección urinaria.  
     
    Además de la alteración de la conciencia, también se afectan la atención, la orientación, la memoria, el pensamiento y el ciclo sueño-vigilia. También se puede alterar el control de las emociones y en algunos casos pueden aparecer ideas delirantes y alucinaciones.

    Algunos pacientes con delirium pueden estar aparentemente tranquilos, lo que hace más difícil que se efectúe un diagnóstico apropiado. Otros por el contrario, pueden agitarse y llegar a mostrarse agresivos con los demás o con ellos mismos.

    Una de las consecuencias de sufrir un episodio de delirium es que empeora el pronóstico del paciente, aumenta el riesgo de muerte y se puede tardar mucho tiempo en recuperar el estado de funcionamiento habitual o no llegar a recuperarlo completamente.
     
    ¿Qué aporta esta investigación?

    Nos propusimos encontrar factores de riesgo fáciles de evaluar cuando los pacientes ingresan en un hospital general, de modo que los profesionales puedan identificar que pacientes tiene mayor probabilidad de presentar delirium durante la hospitalización.

    Encontramos que casi el 90% de los pacientes que están desorientados en tiempo y espacio al inicio de la hospitalización, desarrollaraán un episodio de delirium durante el ingreso. Más importante aún, muchos de esos episodios de delirium serán del tipo hipoactivo, es decir, con una apariencia muy tranquila que no llama la atención y por tanto más difíciles de detectar.
     
    Nuestros resultados sugieren la importancia de una evaluación del paciente al ingreso con el fin de prevenir y poder identificar precozmente los casos de delirium que puedan presentarse.
     
    ¿Qué se podría mejorar en la práctica de los centros sanitarios para atender mejor estos casos?

    Los centros sanitarios podrían establecer que los pacientes que ingresan, especialmente si tienen por encima de 65 años,  sean sometidos a una sencilla evaluación dirigida a establecer el riesgo de que presenten un delirium y, si es pertinente, poner en marcha medidas de prevención y detección precoz.

    También es importante explicar bien el trastorno a las personas que ya se han recuperado de un episodio de delirium. Muchos pacientes recuerdan el episodio de forma muy desagradable y algunos presentan síntomas depresivos o de estrés postraumático.
     
     ¿Alguna otra consideración sobre el tema?

    Me gustaría comentar algunas de las intervenciones no farmacológicas útiles en estos casos, en las que la familia del paciente puede participar:

    -Dentro de lo posible se debe permitir que los pacientes usen sus gafas o aparatos de audición durante el ingreso.
    -Se deben mantener al máximo posible las claves ambientales que ayudan a orientarse: proporcionar un reloj, un calendario, la prensa diaria, algún objeto o fotografía familiar,…
    - Mantener el ciclo normal de luz y oscuridad en la habitación. En lo posible, mantener la iluminación natural durante el día y proporcionar una oscuridad suficiente durante la noche.
    -Reorientar periódicamente al paciente repitiendo el día, hora, lugar,…., pausadamente y de la misma manera.
    -Evitar las siestas y promover la movilidad del paciente.
    -Evitar los estímulos excesivos, como por ejemplo, televisión y radio encendidos simultáneamente, excesivas visitas (mejor pocas personas y bien conocidas).
    En resumen, el delirium es un trastorno grave de las funciones cerebrales, especialmente frecuente en personas mayores cuando ingresan en un centro sanitario,  que es importante prevenir o detectar precozmente si aparece.
     
    COMPARTIR
    07
    Ene
    2015

     
    Posem en marxa el Blog del Grup Pere Mata que pretén constituir una eina de comunicació entre els professionals del Grup i la societat. Aquesta iniciativa és resultat de la voluntat d’afavorir una comunicació oberta i de la convicció de que les eines d’Internet poden facilitar la tasca col·lectiva.

    Aquest blog és impulsat pel Grup de Comunicació institucional i vol comptar amb aportacions de tots els professionals del Grup Pere Mata. Els continguts del blog estaran relacionats amb  els diversos temes que ocupen i preocupen a les persones interessades en la salut mental, tot esperant rebre comentaris i aportacions de tots els implicats.

    En un moment tan complex com l’actual, totes les aportacions poden ser valuoses per trobar respostes que ajudin a la construcció d’un projecte que ens permeti adaptar-nos millor a un entorn en canvi permanent. Creiem que les noves tecnologies de la comunicació han d’estar al servei d’aquest objectiu col·lectiu i aquest blog en vol ser un exemple.

    Per a conèixer l’activitat del Grup Pere Mata podeu veure el vídeo següent que descriu a grans trets les diverses activitats que desenvolupem:
     
    COMPARTIR